Era estudiant, començava a ficar-me dins del món de la fotografia (un món molt atractiu, però on costa aprofundir degut a la seva complexitat) les classes d'història m'apassionàven, era un gran descobriment cada dia, una nova forma d'entendre la fotografia cada dia, una visió del món nova i trencadora cada dia (sona bé, no?), la veritat és que no a tots els entusiasmava per igual les classes del genial (a la vegada que extravagant) Antonio Molinero!Per la meva part sense aquelles classes, problament no hauria descobert una llista inacabable d'autors, que tot i ser reconeguts, potser no estan a les llistes dels grans fotògrafs de la història, casualment (és ironia) molts d'ells van tenir vides molt convulses, marcades per tragèdies i amb finals igualment tràgics.
Jo no tinc cap adoració especial al suïcidi, però reconeixem que és d'allò més romàntic (en el sentit del romanticisme).
Francesca Woodman va ser d'aquelles autores que em va marcar, per la senzillesa de les seves imatges, a la vegada eren tendres i angoixants, realment va aconseguir crear (com pocs han fet) un ric món propi fotogràfic. Ella era el centre d'aquest món, ella era la protagonista de les seves fotos, la executora (la que feia la foto em refereixo), i evidentment, ella i el seu món interior eren els inspiradors de les seves imatges, amb 23 anys es va treure la vida.
Podria ara fer un cut&paste d'alguna web ben parida i posar una biografia de la seva vida, però com tot això ja ho he anat col.locant pels links que hi ha dins del post, crec que és molt millor posar alguna de les seves imatges, que segur diuen molt més del que es pot escriure...
11 comentarios:
Molt interessant aquesta tia. Al principi no m'han agradat les fotos que has posat (I segueixen sense agradar-me), i ja t'anava a dir de tot... No m'agrada l'art conceptual, es una parida i una perdua de temps el 90% de les vegades. Dixit.
Però no!!! He visitat un parell de galeries de fotos seves i es la polla!
Aquesta tia feia als setanta lo que el Lynch y el Cunningham fan ara. Una llástima que fos tant débil y egocéntrica com per suicidar-se.
Brutals les fotos amb ella desenfocada (Un mal rollete que te cagues) i els retrats de les dones encuadrades de coll avall.
Molt bé, el club de fans segueix unit!!!
Experimentava amb els límits del cos, i quin millor que el seu.
Potser si tens rao que la tria de fotos que he fet no és pas la millor, potser és massa neutre.
Però per això estan els links!
A part has llegit com es va suicidar la tia?
No, però no m'interessa especialment. Ni la seva vida tampoc. No vull semblar xiulós, però la vida d'un artista no m'ha d'ajudar a entendre la seva obra, l'obra té que parlar per sí sola. No val dir ah, aixó es perqué tenia gana... No; ha de reflectir aquest sentiment sense res més. Sino no es art, es bonic i/o ben fet (Com a molt) i punt.
A banda de que, la vida d'una nena traumatitzada (sigui important de veritat o fruït de le seva propia estupidesa) de 23 anys que decideix xiular, no m'atrau especialment.
Però tu xiula i ben fort!
Visca La Máquina Que Hace ¡PING! !!
T'imagino llegint el post i pensant: tallarotllos!
No home no!!! M'has descobert unes fotos molt interessants i LA TÍA ESTÁ BUENORRA (tot aixó amb els ulls fora d'órbita i escupint mentres ho crido)!!!!!
Seriosament m'agraden molt els teus posts (tststs). Sempre resulten interessants com a mínim.
Ostres i jo que penso que si no hi ha implicació personal en una obra no és més que algo maco (o lleig...), i més en la fotografia, que te un referent real, vull dir fotografies el que tens a prop, o com a mínim a l'abast, això ja diu molt de la vida del fotografu, no creus?
No li diguis que són interessants els seus posts que s'ho creu i després em mareja...
Jo crec que una obra s'ha d'entendre sola també, la vida de l'autor la pot complementar, però una obra ha de tenir prou força i personalitat per "parlar" ella sola.
Les seves fotos doncs algunes si em diuen, altres no. El fet que es fotografiï com volant i després es tiri "d'altabaix" d'un edifici (sense pensar en el pobre que ho recollirà i el trauma de la penya) no em fa gràcia. Sembla una broma macabra. No sé.
Veig que el tema està calent. Jo crec que aquesta obra s'ha d'entendre amb el contexte de la vida d'aquesta noia, i no em negareu que moltes obres prenen una dimensió diferent quan es coneix allò relevant de la vida del seu creador (per exemple la pintura de Doménikos Theotokópoulos (El Greco) i la seva disfunció visual) per tant crec que si, que es important, encara que obviament l'obra te que transmetre alguna cosa.
Sobre la noia en questió, Francesca home de fusta, doncs que voleu que us digui, a mi em sembla una obra molt interessant, premonició d'un final dramàtic, que d'altra banda es pot veure en totes les seves imatges; que dieu de la foto on surt penjada del marc de la porta?, digueu, digueu si això no és una premonició.
Particularment la imatge que més m'agrada és la del mirall, realment crec que la seva vida caminava entre dos móns i quina millor metàfora que aquesta imatge on sembla que entra/torna d'una altre realitat.
Crec que les seves imatges transmeten molta solitud, les seves pors i el seu món interior. És, crec, una obra molt intimista.(romàntica?) on "se masca" la tragedia a cada imatge: el mirall (m'en vaig a l'altra banda?), la porta (sin comentarios), la banyera, per deu, aquesta imatge es fantàstica, la posició del cabells és prou perturbadora, si afegim que la banyera sempre es espai de moltes fòbies (serà per culpa del sr.Perkins?
Octavi, tot i què ens estes fotent una repassada en el repte, t'haig de dir que, la fotografia d'autor és egocentrista d'aquí que rebi tot de crítiques, però el fet de rebre crítiques ja motiva a l'autor a seguir fotent els seus rotllos.
I si hauries de conèixer la vida de l'autor per entendre la seva obra, el que succeïx és que no és pot obligar a fer-ho. Segur que ningú podria entendre el què de moltes pel-lícules sense conèixer un xic al seu director. Per cert, és una cosa que li podríem comentar en Damià quan presenti les pel·lícules. Podria comentar-nos quelcom del seu director.
Sentint-ho per Alafosca, aquest post està molt bé.
Res, no em convenceu. L'obra ha de mostrar-ho tot. Sino no es art, l'art no només implica la maestria en una técnica i la voluntat de portar aquesta técnica més enllà, sino que ha de transmetre un pensament i/o sentiment, sino es converteix en algo molt ben fet i prou.
La vida i miracles del que ho fa, xiula. No m'interessa més enllà de la curiositat el saber que tenia por a una ungla bruta, si veig por a la seva obra es suficient. La resta del quadre l'acabo jo, sino no el faria meu i per tant no el posaria a casa meva.
Però ojo, tot aixó Musembla Ami!
Eo, que a mi el post em mola molt eh? I les fotos que vist d'aquesta tia son la ostia! Una tema no treu un altre!
No xiulis tant.
La gran majoria d'obra d'autor va precedida d'uns esdeveniments X que provoquen una serie d'inquietuds (psicologia) a l'autor i li impulsen (aquí parlaríem de física) cap a una forma o altre d'expressió artística. Tota matèria en expansió crea una força dins de l'espai que ocupa i la obliga a realitzar-se. L'art és capaç de donar forma a l'esmentada matèria.
No podríem entendre l'abstracció de Kandinski sense la seva inexorable inquietud per representar la llum.
Per exemple.
Els quadres de Van Gogh amaguen tota o gran part de la psicologia de Vincent. I només parlo de pintura. La fotografia a donat una forma diferent de representació de la matèria.
Publicar un comentario en la entrada