Final de rodatge! "hemos acabado chicos!" ( i "chicas" es sobreénten).
Ara a esperar la feina de postproducció, i després a disfrutar el resultat.
La veritat és que reunir a tanta gent* per un projecte, de forma desinteressada** és una cosa insòlita, i la sensació de formar part d'aquest grup és reconfortant, això si, no evita cansaments ni el mal d'esquena...
* gent, que són el millor dels rodatges (algunes vegades també resulten el pitjor, però per sort aquestes són menys freqüents i les oblides ràpid...), comentes formes de fer, materials diversos, i tu on vas estudiar? ens preguntem, tècniques, idees de futur, fas contactes per possibles projectes, veus diverses formes de treballar (en el meu cas d'il.luminar), t'acostes a la feina que fan altres departaments donant un cop de mà en el que pots a art, producció,...
** desinteressada? evidentment no! el que passa és que no es tracta d'un interés econòmic, sinó d'un interés de coneixement, d'enriquiment mutuu, d'autoconeixement (descobrir un mateix del que és capaç sempre resulta interesant)...
Potser algun dia m'animo i sóc jo el que comença a demanar a la gent que desinteresadament** em donin un cop de mà en algun projecte propi, potser...
hemos acabado chicos!
una setmana complicada
Doncs aquesta setmana no crec que postegi gaire res, a part de varies entregues de feines, estic donant un cop de mà (fent el que bonament puc ;D) com elèctric en un curtmetratge, i ja sabem que el temps vola en un rodatge...
Quina ràbia no haver fet... (I)
Si, estrany títol, ho se, i més si us dic que parlaré de fotografia (és el que té ser fotògraf).
Podria titular-ho "grans fotos de la història!", "fotos guatxis!", o fins i tot "petita història de la fotografia", però la veritat és que quan veig fotos com les que aniré postejant, penso; quina ràbia de no haver fet jo aquesta foto! Perquè ja qüasi justifica una obra fotogràfica sencera, perquè m'enlluerna la seva genialitat, o potser també perquè no em veig capaç de fer res que se li acosti...
I la primera foto que postejo (a tothom que em coneix no li sobtarà gens), és d'un Artista (amb majuscules, i dic artista, paraula que evito utilitzar sempre, però en aquest cas el que ell fa sobrepassa la fotografia en molt!) que és diu Chema Madoz. La fotografia en concret és de l'any 1990 i poca cosa puc dir que no espatlli la foto, la veritat és que contemplant una foto així jo no m'atreviria a dir res...
només que quina ràbia...
PING ?
Després d'una llarga nit d'insomni (no és res de nou, ja hi estic acostumat) per fi m'he decidit a començar un blog (bé de fet aquest blog).
La idea feia temps que em ballava pel cap, però la por a fer tres o cuatre entrades i deixar-lo abandonat era superior a les ganes (ganes? necessitat, inquietud, tampoc tinc massa clar on em porta tot això, bé on porta a tots aquells que tenen un blog personal...).
El que algú ho llegeixi o no ja no em preocupa tant, de fet gairebé millor que no el llegeixi ningú, escriure no és el meu fort, vaja que una de cada dues paraules que escric la busco al gran diccionari de la llengua catalana, perquè no se si va amb "v" o "b" "t" o "d" accent `o ´.
Tampoc tinc clar que explicaré, pero el que si tinc clar que per algun lloc es comença, i si no hi ha aquest primer pas mai es comença a caminar, la direcció? si tingues clar la direcció de les meves pases, li hauria posat a un blog personal "La máquina que hace: ¡PING!"? Ara que mentres faci Ping això rai!
per cert dedicat a tots els bloggers una tira ecol:
Per ser el primer post no ha estat massa lluït! però que voleu; com diuen en una peli "...cuando padeces de insomnio nunca te duermes del todo, pero nunca estás del todo despierto..."
