Adeu Pajero, Adeu!

Doncs avui he anat a la Mitsubishi de Terrassa a recollir les 4 coses que quedaven al cotxe (la tenda d'acampada, els sacs, el DNI que amb els nervis es va quedar per allà tirat...) i a demanar si em podien fer un pressupost de reparació aproximat, per poder-lo presentar demà al judici (bé de fet es d'aqui a menys de 7 hores!).
M'han fet el gran favor de fer-lo al moment (bé han estat unes 2 horetes) i m'han donat la desil.lusió de que el cotxe difícilment es repararà, doncs a priori (i sense desmontar res, o sigui només amb l'inspecció visual!) el pressupost puja més de 20.000 € (i dues pàgines plenes de conceptes, peces, recanvis i mà d'obra...) o sigui que crec que és l'adeu al PAJERO...

Mireu l'estat en que va quedar el valent...

la máquina que hace: ¡PANG!

i jo encara diria més, ¡BOM! ¡ZUUUUUM! ¡PATAM! ¡POF! ¡UFFF!

Doncs si com queda claríssim, aquesta matinada (divendres/dissabte) hem patit un accident de cotxe.
Primer dir que els 4 ocupants de vehïcle estem bé (Octavi, Arnau, Isma i jo), més enllà del "sustu", del cop, de l'impotència i del cotxe que ha quedat pobre fet caldo...

La veritat és que no sé massa que explicar, de fet no hi ha massa per explicar,
Sobre les 03:00 a.m. tornàvem per la n-II (+link), estàvem a l'alçada de Vilassar (circulant a 50km/h per la dreta, els que em coneixen sabeu que sóc molt prudent conduint...) no hi habia cap altre cotxe a la vista, quan de sobte, vam sentir un gran sotrac, una santíssima ostia que va fer sortir disparat el cotxe, del cop em van saltar les ulleres, però vaig notar que el cotxe girava bruscament cap a la dreta i vaig mirar de contravolantar (pur acte reflex) cap a l'esquerra, mentre contravolantava i mirava de controlar el vehïcle (això és un dir, evidentment era incontrolable) anàvem sentint cops, sotracs, sacsejos (anàvem arrassant amb tot el que el vehicle trobava al seu camí, sort que no passava ningú per allí...) fins que al final el cotxe és va aturar, tot això en aproximadament 1 segon i mig (o aquesta és la sensació que tinc al cap).
Encara dins del cotxe, recordo una veu de darera que va preguntar: "esteu tots bé?" (la veritat és que no recordo qui va ser) vam sortir i ens vam trobar amb el panorama dantesc (que típic!) i caòtic que genera una colisió com aquesta, varies pilones metàl.liques arrencades, la protecció del lateral de la carretera arrencada i doblegada, troços dels vehicles per tot arreu, i sobretot una sensació estranya de:" què collons ha passat?" quan és ben obvi!
Què havia passat?
Sort que teniem un vehicle que anava darera nostre (moltes gràcies Joan, pel cop de mà, per esperar-te que vinguèssin els mossos, per declarar en l'atestat i per perdre l'hora i mitja que vas perdre ajudant-nos!), que ho va veure tot, i va parar per veure si estavem bé, va explicar-nos que ell anava conduint rapidet i que un cotxe l'havia adelantat "follat" i ell va pensar: "on va aquest així?" doncs anava a estampar-se contra nosaltres uns metros més endavant, deuria anar a 120km/h (o més) i tot i que la n-II estava buida i aquell tram és de dos carrils, vam tenir la mala sort, que ens va impactar per darera i va produïr el que abans he comentat.
Ostres a 120 per una nacional? què fort no?
Si només hagués estat això, evidentment no va sorpendre a ningú el paio va donar positiu al control d'alcoholèmia i pel que van comentar els mossos d'alguna cosa més.
I ara què?
Doncs ara estic citat com a part implicada en un Judici ràpid, contra el conductor de l'altre cotxe per un atemptat contra la seguretat del transit, la meva experiència personal no em fa confiar massa en la justícia, però ja veurem què passa, jo ho comentarem per aquí en una nova entrada.
Per cert dir que el caporal dels Mossos d'Escuadra que ens va assistir en l'accident es va portar de putíssima mare i que avui al migdia he trucat a la comisaria per un tema burocràtic i s'ha posat al telèfon, per preguntar com estem tots i ens ha donat records per vosaltres nois.

Els/les fotografs/es suïcides/es (I) Francesca Woodman

Era estudiant, començava a ficar-me dins del món de la fotografia (un món molt atractiu, però on costa aprofundir degut a la seva complexitat) les classes d'història m'apassionàven, era un gran descobriment cada dia, una nova forma d'entendre la fotografia cada dia, una visió del món nova i trencadora cada dia (sona bé, no?), la veritat és que no a tots els entusiasmava per igual les classes del genial (a la vegada que extravagant) Antonio Molinero!

Per la meva part sense aquelles classes, problament no hauria descobert una llista inacabable d'autors, que tot i ser reconeguts, potser no estan a les llistes dels grans fotògrafs de la història, casualment (és ironia) molts d'ells van tenir vides molt convulses, marcades per tragèdies i amb finals igualment tràgics.

Jo no tinc cap adoració especial al suïcidi, però reconeixem que és d'allò més romàntic (en el sentit del romanticisme).

Francesca Woodman va ser d'aquelles autores que em va marcar, per la senzillesa de les seves imatges, a la vegada eren tendres i angoixants, realment va aconseguir crear (com pocs han fet) un ric món propi fotogràfic. Ella era el centre d'aquest món, ella era la protagonista de les seves fotos, la executora (la que feia la foto em refereixo), i evidentment, ella i el seu món interior eren els inspiradors de les seves imatges, amb 23 anys es va treure la vida.

Podria ara fer un cut&paste d'alguna web ben parida i posar una biografia de la seva vida, però com tot això ja ho he anat col.locant pels links que hi ha dins del post, crec que és molt millor posar alguna de les seves imatges, que segur diuen molt més del que es pot escriure...

A la brossa! (I)

El que per a uns és escombraries, per d'altre gent pot ser una petita joia (no descobreixo res de nou!).

És així d'estrany, però cert. I que fem quan alguna cosa ens fa nosa? llençar-ho! Haurieu de veure la quantitat d'aparells que funcionen que la gent llença, la quantitat de records que la gent llença, la quantitat d'antiguetats que la gent llença. Sí, sí, escric això perquè jo recullo el que d'altres llencen, no pateixo síndrome de Diògenes (però quasi!), col.lecciono càmeras, això ja ho he dit, però també negatius trobats, fotos trobades, diapositives, etc... És una afició a mig camí entre el col.leccionisme i el fetichisme, però trobar unes negatius que no saps que amaguen, és com de petit descobrir una caixa amagada per algú altre (no n'heu trobat mai cap? poc jugàveu al carrer..., haureu vist Amelie com a mínim?).

Doncs l'altre dia parlant amb el director d'on vaig estudiar fotografia, el gran Miquel Galmes, vam estar parlant del tema, dels negatius trobats, del que la gent llença, i del que deu haver a caixes apilades a habitacions de ves a saber on. Per això jo he decidit fer una sèrie de posts, treient a la llum algunes de les troballes que he anat fent i col.lecionant.

De fet la primera contribució no la vaig rescatar jo personalment, va ser una troballa de la Lídia (la meva parella), una troballa al fons d'un calaix que feia anys que no s'obria.

El regalet portava 41 fotos en total.

et mereixes una entrada i molt més!

Quin títol tan tendre que m'ha sortit! Però que vols que et digui, és ben veritat!

Aquest post és per fer una mica de promo d'un altre Blog, el que ha iniciat avui mateix l'amic Octavi dedicat a la película "El 6º Portal", ara mateix en postproducció.
Película que tots tenim ganes de veure acabada (foto una mica de pressing...) i que pel que he anat veient, tindrà una pinta espectacular (no m'extranya! amb el troç d'equip que tenies al radera, ehem, ehm... ).

La veritat és que últimament estic tenint sort, doncs estic coneixent gent molt interessant als rodatges als que vaig, a part les caramboles on coneixes a la gent són divertides, de fet l'Octavi el vaig coneixer gracies a anar a fer d'elèctric a un curt anomenat Vida (que després es va titolar definitivament Vs.), que hi vaig anar a parar perque l'amic Gustavo necessitava elèctrics per donar un cop de mà, i en Gustavo el vaig conèixer arran d'un rodatge d'un curt que encara a dia d'avui no esta acabat titolat (la última esperanza), allí també vaig coneixer l'incombustible Inés (amb qui vaig coincidir després a la peli...), i també contava amb l'amic Ismael...
Resumint que si la Teoria de la conexió humana esta cifrada en 6 graus, en el mundillo aquest amb 2 ens sobren...

Bé no m'enrollo més, de fet aquest només era un post SPAM!

Visiteu el Blog de la peli gent! Que aquesta és la idea del post!

una de càmeras (I) Meopta Mikroma

Doncs com molts ja sabeu col.lecciono càmeres de fotos (poc original per a un fotògraf, però què hi farem?), i la veritat és que ja començo a tenir forces càmeres, i amb aquest post inicio una sèrie d'entrades dedicades a les càmeres que ja tinc o que vagi aconseguint.

Avui començo amb una càmera que és molt especial per a mi, doncs pertanyia a un familiar que ja no està entre nosaltres.

La Meopta Mikroma, és una càmera miniatura de 16mm.
Els que heu positivat alguna vegada (positivar? això dels químics i aquestes coses prehistòriques?) segur que coneixeu la marca Meopta, per les seves conegudíssimes ampliadores (la serie OPEMUS per exemple).
La Mikroma, és una càmera espia Txeca del 1957, té un tamany de negatiu de 11x14 mm i porta una òptica fixa de 20mm f3,5 (en format mig seria aproximadament un 40mm) dispara de 1/25 a 1/200 (més posició B), que jo sàpiga és la càmera espia més petita que manté la forma de càmara reflex amb pentaprisme, tot i que evidentment no porta pentaprisme, sinó un visor directe, extremadament petit a través del qual és molt difícil aconseguir un encuadrament acurat.
Pot disparar 50 fotos en un carret, tot i que un any més tard van produir la Meopta Mikronette, que era capaç de fer 240 fotos.



El proper dia més càmeres.